LOS SENDEROS DEL INVIERNO
Hay algo en los
círculos del
invierno
que priva a los
vivos de todos sus
atributos esenciales
y los torna fósiles
de piedra sensitiva,
el dedo que acaricia
la arquitectura
de los relucientes
átomos del arco
iris,
para que el poeta se
reconozca en el
lirio del valle
y en los pozalitos
de la menstruación
de la mujer
de camino a la mina
de carbón,
en la vela que
resiste la niebla
debajo del árbol
desnudo,
un cerco obscuro que
estriñe la cámara
humilde de su
corazón
y late como monedas
de domingo
en la púdica bolsa
de la joven
feligresa que hace
muecas
o entre los surcos
apestosos de la
barra de cerveza
caliente de los más
viejos del
andurrial.
Esta vez, después
del hallazgo del
valle
del soldado
durmiente,
el verano más
sombrío de todos los
veranos del valle,
el poeta entra al
invierno
y al fin encuentra
el sendero que ataba
el pozo del suicida
a la pequeña iglesia
sin techo,
la serpenteante
senda campo a
través,
como un pensamiento
hosco madurado a
medias.
Los muros de piedra
revelan en sus
irregulares quiebras
cómo las ovejas, los
fantasmas y los
cabritillos,
hombres y mujeres
han de pasar el
tiempo de las
lluvias,
haciéndose a un
lado
o deshaciéndose al
paso de los
desgarros de alma de
los zarzales,
preguntándose si les
llegará de nuevo el
aroma de jazmín
del último estío,
mientras todavía
arden los restos de
la madera de la biga
en cruz.
LES SENDERES DE
L’HIVERN
Hi ha alguna cosa
als cercles de
l’hivern
que priva els
vivents de tots els
seus atributs
essencials
i els torna fòssils
de pedra sensitiva,
el dit que acarona
l’arquitectura
dels relluents àtoms
de l’arc del cel,
perquè el poeta es
reconega en el lliri
de la vall
i en els poalets de
la menstruació de la
dona
de camí a la mina de
carbó,
en l’espelma que
resisteix la boira
davall de l’arbre
nu,
un cèrcol fosc que
estreny la cambra
humil del seu cor
i batega com monedes
de diumenge
En la púdica bossa
de la jove feligresa
que fa carasses
o entre els solcs
pudents de la barra
de cerveza
calenta dels més
vells de l’andola.
Aquesta vegada,
després de la
descoberta de la
vall
del soldat dorment,
l’estiu més ombrívol
de tots els estius
de la vall,
el poeta entra a
l’hivern
i a la fi troba el
viarany que lligava
el pou del suïcida
a la petita església
sense sostre,
la sepentejant
sendera camp a
través,
com un pensament
fosc madurat a
mitges.
Els murs de pedra
revelen en les seues
irregulars esquerdes
la manera com les
ovelles, els
fantasmes i els
cabritets,
hòmens i dones han
de passar-hi el
temps de les pluges,
fent-se a una banda
o desfent-se al pas
dels esquinçalls
d’ànima dels
esbarzers,
demanant-se si els
arribarà de bell nou
la flaire de gesmil
del darrere estiu,
mentre encara cremen
les despulles de la
fusta de la biga en
creu.
TRACTADO DE
PESTILENCIA
«Even in January
rains
the blossoms open --
absence and longing
are also the
plum-fragrant
spring.
As the woman with
her sign and cart of
rags is spring,
beside the highway,
stepping slowly
through the undimmed
flower of her life.»
JANE
HIRSHFIELD
La hoja verde se
abre al rocío
y cae al charco,
definitiva, la hoja
amarilla,
así el cumplimiento
del fruto que se
desangra,
las señales de los
tablones en la
carreta:
la soledad
equivocada avinagra
con uva de pastor el
alma,
la recta soledad
lubrica la carne con
aceite de oliva.
Cada corte de
aliento es una llama
diversa
que asienten las
mujeres de fuego,
y apesta,
y la aflicción que
revolotea
sofoca el precio que
pagamos por el amor,
la conciencia de la
fragilidad del árbol
que se enraíza en el
miedo parejo,
yendo y viniendo
inacabados,
desconcertados por
el destino,
como los retales que
huelen a ciruelas
podridas.
También en enero
llueve,
los capullos abren,
la ausencia y la
desazón son afán
demudado,
crónica que avanza
el duelo del amor en
primavera:
los honorarios de
todo deseo,
la estatuilla
esculpida a medias
de un ángel caído,
sobre la reja de la
capilla del losal
enronado.
TRACTAT DE
PESTILÈNCIA
«Even in January
rains
the blossoms open --
absence and longing
are also the
plum-fragrant
spring.
As the woman with
her sign and cart of
rags is spring,
beside the highway,
stepping slowly
through the undimmed
flower of her life.»
JANE
HIRSHFIELD
La fulla verda
s’obri al ros
i cau al bassal,
definitiva, la fulla
groga,
així l’acompliment
del fruit que es
dessagna,
els senyals dels
taulons a la
carreta:
la soledat
equivocada avinagra
amb raïm de pastor
l’ànima,
la recta soledat
lubrica la carn amb
l’oli d’oliva.
Cada tall d’alé és
una flama diversa
que assenteixen les
dones de foc,
i put,
i l’aflicció que
voleteja
rescalda el preu que
paguem per l’amor,
la consciència de la
fragilitat de
l’arbre
que s’arrela en la
por parella,
anant i venint
inacabats,
destarotats pel
destí,
com els retalls que
senten la pruna
malejada.
També en gener plou,
els capolls obrin,
l’absència i el
neguit són afany
trasmudat,
crònica que avança
el dol de l’amor en
primavera:
els honoraris de tot
desig,
l’estatueta
escolpida a mitges
d’un àngel caigut,
damunt de la reixa
de la capella del
llosar enrunat.
ISLAS EN EL
TERRITORIO DE LOS
ÁNGELES
«It is entirely
posible
That we are islands
in the territory of
angels.»
MARY O’MALLEY
Por el corredor de
la lengua: surcar
las húmedas palabras
profundas de la más
antigua despensa del
placer, el
rompimiento del
fuego en los labios
como quien derrama
las escorreduras de
aceite en la
cazuela, lamer la
yema del dedo untado
con el deseo de la
manzana dorada,
alzar las enaguas
del romero con la
hoja del cuchillo,
tastar una desazón
de aromas y colores
y sabores de pozo
simbolista como
ingredientes de la
resopa o sobras de
una nueva incisión
erótica, antes de
que llegue el tiempo
de cambios y
rezongos, cambiando
los roles de los
vasos empolvados de
la alacena contigo
en la habitación,
una suerte de
gravedad de luz
arañada, un farol de
leche a obscuras, un
lamparón de recién
casados, el peso
chapuzado de la
moneda en alcancía,
poder ayudar a
retirar la cáscara
del huevo del mismo
día, batir la clara
a punto de nieve,
cortar o repelar
legumbres y frutas,
enfriar pasta
ricotta, sacar una
botella de frascati
y guardar el agua
hirviendo para los
malos pensamientos
de la carne o,
sencillamente,
besarte el culo,
sentarse y que
bailen los velos y
biombos de la carne,
la plática, los
peroles agrietados
de la maracuca, las
hierbas para el
dolor de madre, la
destinación equívoca
de los dos,
calenturienta, sólo
si abandonas el
rigor de los labios,
entras en mi
cocinilla o sales
por fin de mi vida.
Es muy posible que
seamos islas
temerosas en el
territorio de los
ángeles.
ILLES AL TERRITORI DELS ÀNGELS
«It is entirely
posible
That we are islands
in the territory of
angels.»
MARY O’MALLEY
Pel corredor de la
llengua: solcar les
humides paraules
pregones del més
antic rebost del
plaer, el trencament
del foc als llavis
com qui vessa
l’escorrim d’oli a
la cassola, llepar
el capciró del dit
untat amb el desig
de la poma daurada,
alçar les sinagües
del romaní amb la
fulla del coltell,
tastar un desfici
d’aromes i colors i
sabors de pou
simbolista com a
ingredients de
resopó o deixalles
d’una novella
incisió eròtica,
abans que arribe el
temps de canvis i
remuga, bescanviant
els rols dels gots
empolsegats de
l’armari de paret
amb tu a la cambra,
una mena de gravetat
de llum gratada, un
fanal de llet a les
fosques, una llàntia
de novençans, el pes
somorgut de la
moneda en lladriola,
poder ajudar a
retirar la closca de
l’ou del mateix dia,
batre la clara a
punt de neu, tallar
o repelar llegums i
fruites, refredar
pasta ricotta,
traure una ampolla
de frascari i
guardar l’aigua
bullent per als
pensaments dolents
de la carn o,
senzillament,
besar-te el cul,
seure i que ballen
els vels i paravents
de la carn, la
plàtica, els perols
badats de la
maracuca, les herbes
per al dolor de
mare, la destinació
equívoca de tots
dos, febrosa, només
si abanadones el
rigor dels llavis,
entres en la meua
cuineta o ixes
finalment de la meua
vida. És molt
possible que siguem
illes poregoses al
territori dels
àngels.
